Suma i segueix

Sense haver-m'ho plantejat, dos mesos. Dos meravellosos i fantàstics mesos, dels quals no canviaria ni un sol segon, ni una dècima. És més els tornaria repetir tots i cada un d'ells. Amb tu he descobert el que és estimar, que vol dir ser estimat per algú com tu. Aquest matí quan t'he vista amb es cotxe no he pogut amagar el somriure, no he pogut deixar de riure fins que mos hem dit adéu. Per fi, he pogut tornar a veure el teu somriure, un regal que feia molta estona que no veia, millor que qualsevol altre cosa. Res material pot substituir lo que he sentit quan he pogut besar-te mentre feies un somriure. Recordar amb tu com anàvem vestits es dia que vam començar a sortir m'ha fet recordar el meravellós moment que va ser. M'agradaria explicar-te la nostra història, puc?

*Per mi, va començar molt abans que es dia d'abraxas. Va començar es primer pic que te vaig trobar pes passadissos, es primer pic que te vaig veure va ser com si un raig de Sol només il·luminàs tota sa universitat. Després ens vam anar veient un poc més, començàrem a xerrar i va començar a ser tot fantàstic, tu i jo vam començar a xerrar. A abraxas, va ser per fi quan mos vam conèixer, va ser un doi, una xeringada d'aigua, i un somriure meu i un gest teu van fer que em quedés empanat, que no pogués deixar de mirar-te cada segon. Desprès, a nes Facebook ses nostres conversacions sense sentit, dient tonteries, inventant paraules, xerrant fins les tantes de sa matinada. Després vengué sa festa de biologia, m'encantaves, estaves preciosa, meravellosa. Més tard, durant es Nadal, xerràvem casi cada dia, i seguíem dient tonteries. En tornar de ses vacances, ja estava total i absolutament enamorat de tu, i no ho sabies. Una setmana després un llibre va fer que te n'adonessis d'allò que significaves per mi, només vull agrair a André Gorz sa meravella que va crear. El dia següent, una conversació me va convèncer de què no eres un somni impossible, eres real i que te podria enamorar. Unes hores més tard, vaig dur-te una magdalena de xocolata. Una bogeria, però que cada dia repetiria. Es cap de setmana des dies 14 i 15 de gener van ser el preludi d'una cosa que se veia venir, però tot i que ho havia somiat, dia 16 va ser millor de lo que mai, mai, mai, mai, mai, mai hagués pogut imaginar. Estimar-te va ser molt fàcil. No me va costar gens. Es dies es van anar succeint, Sant Sebastià, ca na Marina, La Seu, ca teva, ca meva... Després, complirem un mes, i el dia següent vaig tenir la por de no tornar-te a tocar, a sentir-te, a aferrar-te... Vaig tenir molta por, no mos mereixem acabar allà, d'aquella manera, sé cert que n'Adele me va ajudar, ella no va voler que un amor com es nostre acabàs, que allò era real, amor de veritat. Es vespre vaig plorar com mai ho havia fet, no te pots fer una idea lo malament que ho vaig passar, només dormint tres hores, veure-te dissabte dematí a sa porta de ca meva me va donar vida, va fer que sentís coses que no havia sentit mai. Quan te vaig aferrar, vaig notar que recuperava ses forces, no me basten ses paraules per expressar-te lo que sentia en aquells moments. Diumenge vares tornar a venir i una altra onada de sentiment em va envair, però com que tu estaves al meu costat tot m'era igual, era feliç i te tenia. Mai m'havia sentit tan estimat per algú com tu ho fas.

Durant aquest mes em viscut moltes coses junts, hem experimentat, hem vist les estrelles, hem volat per devora la lluna i els estels. Hem fet enveja als àngels amb les nostres besades...fins arribar avui...

Només te vull dir que ningú mai, no m'ha estimat així com tu ho fas vida meva, és fàcil dir-ho, però mal de fer sentir-ho. Només em queda agrair-te tant temps que fa que t'estim!